El dia de la vigília de Sant Joan vaig anar a agafar el tren a Sants, i vaig aprofitar per fer unes quantes fotos a l’estació que tantes vegades havia trepitjat quan era estudiant (quina delícia, l’hora punta de les set del matí a l’estació de la meva ciutat, els vagons plens de gent dreta, la cara de mala llet dels que van més encaixonats del compte, el baf dens a les finestres, el còctel olorós nauseabund dels cossos suats i la barreja de no sé quantes colònies!), quan era estudiant, deia, i havia d’agafar cada dia els trens de rodalies per anar i venir a Barcelona.

Val a dir que des de llavors l’estació ha canviat, i fins a quin punt! Si no m’hi dugués la línia blava de tota la vida (“Propera parada, Sants Estació…”) no la sabria reconèixer pas. En aquella època meva, el vestíbul de Sants era força semblant a una nau industrial, lletjota i enorme, amb aquell deix gris i caspós dels edificis oficials de l’estat. A una banda hi havia l’accés al metro, per l’altra es baixava a les vies de tren; a la part del davant (la que mira cap a l’Avinguda Roma) hi havia la farmàcia i l’estanc, on també venien regals i best-sellers; a la part del darrere hi havia un d’aquests detestables McDonald’s i una oficina de cotxes de lloguer, i diria que poca cosa més.

En aquells anys, si havies d’anar a Sants a agafar un tren i no et coneixies gaire l’estació o no tenies gaire pràctica amb això de les andanes i els accessos, com jo al principi, podies marejar-te una mica amb tanta pantalla i tants avisos per megafonia (de vegades prou confusos); però en general era fàcil veure on eren les màquines de bitllets, per on es baixava a les vies, on podies córrer a fer un riu d’última hora i en quina direcció trobaries el metro.

I ara, doncs, què ha canviat? Bé, explorem-ho!

Imaginem-nos que som un pobre guiri recremat després de dues setmanes de jeure sota el sol de la Barceloneta, amb totes les vísceres regirades per un seguit d’authentic paellas de la Rambla i uns quants litres de sangria tèbia. Un guiri que vol tornar a la seva terra freda i humida i a la seva dieta sòbria de sempre tan aviat com sigui possible. Només li cal anar del seu hotel en algun carrer estressant de l’Eixample a l’aeroport… ¿és que pot ser tan difícil una cosa que sembla tan fàcil, en un país desenvolupat, europeu, tan acostumat al turisme com aquest?

Bé, ja ho veurem. El nostre guiri ja ha començat el trajecte, i ens el trobem viatjant amb la família en metro cap a Sants Estació. De moment tot ha estat prou senzill, però el trobem una mica desmillorat. No tan sols té el clatell de color gairebé porpra i l’esquena palpitant de tan calenta, sinó que, naturalment, està cansat de carregar la maleta de vint quilos i els dos fills per la ciutat, i, com que la darrera nit els borratxins no han deixat de passar per davant de l’hotel on s’estava cantant La Cucaracha a ple pulmó, ell i la parella han dormit ben poc, i els sembla que tot ho veuen una mica doble.

Comencem el periple!

“Propera parada, Sants Estació. Correspondència amb…”

S’obren les portes. Al nostre guiri l’empenyen sense miraments fora del vagó, i abans que hagi pogut veure quina direcció ha de prendre, la torrentada de gent l’arrossega avall per l’andana. A mig camí, abans d’arribar a les escales mecàniques, mentre s’assegura que tots els caps dels seus fills són per allà a prop i que encara no han perdut, segons sembla, cap maleta, arriba a veure de cua d’ull un senyal que diu que sí, que ja van bé, l’estació de trens és cap allà.

Pujant, pujant, una mica més tranquils, per dues tongades d’escales mecàniques, arribaran al replà abans de l’últim tram de pujada al vestíbul, i es trobaran això:

Sí senyor, una tanca i un rètol d’obres barra el pas a les escales mecàniques. Res, home, si és solament un tram d’escala! Cap amunt hauràs d’anar, amb les maletes i els nens que tampoc no han dormit gaire i també deuen tenir el cervell una mica escalfat pel sol d’aquests dies i ja comencen a somicar. Cap amunt, doncs, tu i els nens i les maletes, i amb tu tots els altres: també els que fan servir cadires de rodes (no sé pas com), els que porten cotxets, els que van amb crosses, els pobres vellets amb ròtules artròsiques. Som-hi tots!

(Per cert, aquestes escales mecàniques, ho puc assegurar perquè ho he vist, han estat tancades com a mínim dos mesos. Durant moltes setmanes hi va haver un altre rètol, molt curiós, que deia “Escales en procés de substitució”, però darrere el rètol i la tanca mai no he sentit mai cap soroll ni he vist mai ningú que treballés en el “procés de substituir-les”. ¿És que en deuen haver encarregat unes de fetes a mida, amb música ambient durant l’ascens i llumetes incorporades a les vores, especialment i exclusiva per a l’estació de Sants? No se sap. Potser vénen de molt lluny, com els Reis. Les Escales d’Orient. Ja m’imagino el llarg i perillós trajecte del camió que les transporta, en una sola peça, per les estepes i els deserts, per terres salvatges i inhòspites…, o potser van per mar…)

Però ja arribem al vestíbul, senyors! No tragueu tant la llengua, no esbufegueu, que no n’hi ha per tant!

Potser ja està una mica esllomat, el nostre guiri, perquè és d’aquests estranys espècimens que encara es vanten de ser cavallers i ha pujat totes les maletes i bosses de la família ell sol. Afortunadament per a ell, si comença a sentir-se marejat, pot entrar a la botiga de The Body Shop i comprar-se un oli essencial de menta fresca, i dir-li a la seva dona que se’n serveixi per fer-li un massatge ràpid a les temples. I qui no es recupera amb aquests luxes és perquè no vol, home.

Recuperat el nostre heroi, doncs, i les maletes novament distribuïdes entre la família, el guiri fa el primer cop d’ull a l’estació, i sort que la parenta li ha fet les fregues curatives, perquè si no, aquest renou de llum i colors l’hauria deixat totalment fora de combat:

El nostre guiri està una mica perplex, ja li roda una mica el cap… Avança cap on el seu instint li diu que hi deuen haver els trens, però no n’està segur… i l’únic que troba són botigues i més botigues…

Els nens ja l’atabalen, pobre pare, perquè els compri unes quantes nubes al Tutti-Frutti; i la dona precisament ara recorda que els cinc parells de sandàlies que duu a la maleta ja estan molt vells, i en aquesta sabateria tan maca, mira, sembla que fan rebaixes…

Però res, no us penseu que amb això n’hi ha prou per desanimar el nostre guiri. Persevera, és un home molt ferm. Encara no s’ha orientat, encara no veu cap indici que les andanes o les taquilles siguin a prop, però ell sap que les trobarà. La dona s’ha comprat tres parells de sandàlies, perquè feien una oferta 3×2 molt oportuna, i ara el nostre guiri cavallerós s’ha ofert a portar les tres capses de sabates a la mà lliure. I ara som-hi, va, prou xuxes, prou sabates, a comprar els bitllets!… Però ai!, precisament ara, com sempre, el fill petit li endossa un parell de nubes empastifades de saliva que duia a la mà i comença a fer salts i a dir que se li escapa, se li escapa, ha de fer pipí…

I heus aquí un dels remodelats lavabos de Sants, que semblen ben bé una estació dins l’estació:

Mentre el nostre guiri s’espera que la família surti del lavabo (buidar bufeta, 3 persones, 20 x 20 x 20 = 60 cèntims; amb això abans de l’euro es podia fer un cafè), ha vist, per fi, un rètol que li assenyala el camí cap a les taquilles. Ara ja sap que se’n sortiran.

Per cert: situada al bell mig de l’estació, en direcció a les taquilles, hi ha una paradeta,

amb unes noies molt guapes que intenten aturar les senyores i fer-los provar maquillatges, esponges que poleixen i donen lluentor a les ungles i tota mena de perfums… “Només un moment, senyora, només perquè ho provi…!” Qui no viatja amb glamur és perquè no vol.)

Després d’uns quinze minuts de cua (sort que aquests nòrdics sempre viatgen amb una hora de temps de reserva, per si les mosques), el nostre home arriba al davant de la taquilla, i una mica com pot es desenganxa dels dits la massa de nubes que, sense adonar-se’n, ha tingut aixafada dins el puny des que el seu fill les hi donat abans d’entrar al lavabo, deixa les capses de sabates a terra, vigila de reüll maletes i fills i dona (la qual, efectivament, se li ha tornat a escapar, aquest cop a l’Accessorize del costat del lavabo, mentre ell feia cua, la molt fresca), i com que la noia somrient de la taquilla no parla anglès, ell s’ha d’esprémer les neurones per demanar-li quatre bitllets, dos amb descompte infantil, si n’hi ha, a l’aeroport, en una barreja d’anglès, la seva pròpia llengua i un xic de castellà (hauria volgut afegir-hi una pinzellada de català, també, però haurà de ser en el proper viatge: avui ja té el cervell massa estabornit).

I per fi, ara que ja torna la dona empolainada amb arracades i gorreta nova, ara que tots els nens i les maletes estan localitzats, ja poden anar cap a l’andana, sí sí, gairebé allà mateix, a la via vuit s’ha dit!

Baixem, doncs, a l’andana. El guiri encara conserva la calma, malgrat que ara ja sua com un animal, i la dona no li pot fer una altra frega amb l’oli essencial de menta del Body Shop perquè té els dits carregats d’anells que se li farien malbé (només és quincalla, no són pas cars) i a més, ara es vol emprovar les sandàlies que s’ha comprat i caminar-hi una mica, vist que encara falta una estoneta perquè vingui el tren i que no hi ha seients lliures… o, més ben dit, gairebé no hi ha seients.

I heus aquí la pantalleta d’informació, que per fi indica alguna cosa: “Aeroport, 18:39”. Exacte, l’hora en punt que deia l’horari… però ai!, a sota, fent pampallugues, hi ha una altra hora: 18:50. No fan falta gaires nocions de llengües ni d’estacions per endevinar que el tren ve tard, i que el nostre guiri i la seva família, i tants altres com ells, encara s’hauran d’esperar tres quarts d’hora fins que arribi el tren. L’aire de l’andana bull, tots els seients estan agafats, i la gent que continua arribant s’acomoda sobre les maletes o es recolza fastiguejada a la paret. Joves i vells, locals i foranis suen com no havien suat mai, i per desgràcia, la paradeta de begudes que s’ha col·locat oportunament a l’andana és tancada.

El nostre guiri respira a fons. Deixa les maletes, deixa les sabates, es frega les mans enganxoses de nubes amb els texans i s’asseu a terra. La seva dona ha tingut la bondat de comprar-li una ampolla d’aigua al McDonald’s mentre ell s’esperava pels bitllets, i, tot i que no és gaire freda, fa baixar el líquid gola avall i se sent alleujat.

El tren, tot i que tard, arribarà…

I aquesta nit, quan el nostre guiri arribi a casa, quan es pugui oblidar de les maletes i dutxar-se i finalment es fiqui al llit, caurà immediatament adormit com un soc, i en somnis li començaran a venir, com una processó dels horrors, tots els Tutti-Fruttis i els Accessorize i els Body Shops i els cafès varis de Sants, tots junts com un exèrcit que avança cap a ell, enormes, lluminosos, amb les portes obertes de bat a bat, l’aire condicionat glaçat sobre la cara suada i cremada, la música apegalosa a tot drap… i el nostre pobre guiri farà voltes i més voltes al llit, gemegant, sanglotant, buscant desesperadament la via vuit, ajuda, sisplau, la via vuit!, l’aeroport, sisplau!, airport, please, aeropuerto, por favor… fins que riiiiing!!!

Per fi, per fi el matí. Per fi ja no ha d’agafar cap tren, ja és a casa i en un país civilitzat, on els centres comercials són centres comercials i les estacions, estacions…